PROCESSOS DE CANVI EN LA FORMACIÓ

Einstein, va dir la següent frase aplicada a les persones:

"El més absurd de l’ésser humà és voler que una cosa canviï i seguir fent exactament el mateix”.

                                                                               

Uns quants anys més tard, aquesta frase continua essent més vigent que mai. Quan ens plategem canvis en els sistemes sempre comporten a priori, pors i dubtes. És la feina de les persones acompanyants fer un seguiment i un ix recolzament en aquests canvis, al mateix temps que podem ajudar a fer veure les coses de maneres diferents.

Al llarg de la formació d’aquest curs, he anat impregnant-me de la filosofia i de la idea que hi ha dins de les persones que es dediquen a la formació a l’ICE  de la UAB. La idea no és senzillament donar contingut, no és fer una simple transmissió de coneixements, sinó que es vol fer viure a les persones unes noves maneres de fer. La idea és que la formació sigui també un acompanyament i un fet vivencial per a les persones, provocant així que els sistemes, que són rígids per inèrcia, puguin fer canvis cap a una escolaritat més oberta i plural.

Einstein ens deia aquesta frase:

La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països, perquè la crisi aporta progressos. La creativitat neix de l’angúnia així com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi on neix l’inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisis, es supera a si mateix sense quedar superat

Així com Albert Einstein, altres autors més específics sobre el tema de la formació com Korthagen també es basen en aquests principis. Cal que el sistema noti que hi ha una necessitat de canvi perquè aquest comenci la transformació. Einstein parla de persones i països, i de crisis. Nosaltres parlem de sistemes més petits, escoles, instituts i altres centres educatius, i parlem també de crisis, o de necessitats, però els principis són el mateixos. Les persones necessiten veure la necessitat de canviar per començar aquest canvi.

En aquest context, el personal formador és el que ha d’actuar com a catalitzador. A vegades ha d’ajudar a l’equip a veure la necessitat del canvi, altres vegades ha d’ajudar a donar una resposta ràpida i eficaç a les necessitats que té el sistema. Sempre, però, ha de partir del que té al davant, de les persones ( del sistema) a les que ha de guiar en aquest procés, i a partir d’aquí plantejar objectius assolibles, realitzables i sobretot útils i funcionals. No hi ha res que animi més a les persones que fer canvis que funcionen.

Sovint a les escoles es fan feines molt bones, però massa sovint queden amagades dins dels contextos d’aula. Donar sentit i importància a les actuacions que es fan a dins de les escoles pot ser un bon punt d’inici. A tothom li agrada sentir-se reconegut en la seva feina, i tothom fa coses bones en la seva pràctica diària.

Així per acabar, la formació és com un viatge a Ítaca. S’ha de pregar que el camí sigui llarg. És en aquest camí on les persones creixem i ens desenvolupem i, a través del processos de creixement i d’aprenentatge, ens anem fent més savis ( i sempre més ignorants). És en el procés de formació continuada on les escoles i instituts que en formen part van creixent com a institucions i es van fent més sàvies.

Així doncs, fem un descans al camí de la formació, i aviat tornarem a reemprendre el viatge, que encara ens queda molt tros.